Història secreta mallorquina de Vila-Matas
El País · Nadal Suau ·
L’illa i l’escriptor, Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, mantenen una relació intensa des de fa dècades, començant pel fet que la “Paula de Parma”, a qui l’autor dedica tants llibres, és, en realitat, una Paula de Palma
L’illa i l’escriptor, Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, mantenen una relació intensa des de fa dècades, començant pel fet que la “Paula de Parma”, a qui l’autor dedica tants llibres, és, en realitat, una Paula de Palma
Quina alegria m’enduc quan Enrique Vila-Matas s’enduu una alegria, com ara el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles. A la primera dècada d’aquest segle, la literatura en castellà d’Europa va ser seva i de Chirbes, un binomi que, d’alguna manera, sintetitzava bona part de les moltes coses que la novel·la pot arribar a ser. He rigut i après tantíssim amb els seus millors llibres! Sempre penso en Vila-Matas, la ficció i també la persona, com algú que en sortir de casa es va topant amb tot el que l’envolta perquè, fora de la literatura, el pobre, feliçment, no acaba d’entendre res, què sé jo, ni els cotxes ni les finances ni el seient de l’avió. És com assistir a la gràcia desconcertada d’un Buster Keaton o un Jacques Tati de l’alta cultura, i tots faríem tan bé de no entendre el món... D’altra banda, només perquè hagi dit que la literatura el diverteix, ja me l’estimaria.
Mallorca i Vila-Matas mantenen una relació intensa des de fa dècades, començant pel fet que la “Paula de Parma”, a qui l’autor dedica tants llibres, és, en realitat, una Paula de Palma. També és aquí, a casa meva, on el vaig conèixer fa molts d’anys. Jo en devia tenir vint-i-cinc i vam coincidir a un jurat de novel·la. Els meus nervis devien ser evidents. Vila-Matas em va fer sentir un amic. Al vespre, després d’una festa celebrada al castell de Bellver, s’entestà a pujar al meu cotxe amb Ignacio Martínez de Pisón (un altre home fantàstic). Jo anava molt nerviós al volant del Ford Sierra de mons pares, atrotinat i brut. Ell em va obligar a baixar els revolts a tot drap per guanyar-li la cursa (una cursa que només existia al seu cap) al cotxe on anava José Carlos Llop: “Corre, corre, que ens passa per davant!”, m’esperonava com un nin encantat d’estar viu. L’anècdota té una importància ridícula, ja ho sé. Si la porto al paper és només per una raó: l’agraïment per una amabilitat que vaig viure com una forma d’acollida.