Aurèlia Muñoz desborda el Macba amb un art que va molt més enllà del tèxtil
El País · Laia Beltran ·
Les escultures de macramé dels anys setanta li van donar renom internacional, però l’exposició del Macba va més enllà, amb dibuixos onírics i obres fetes en paper que la mostren com una gran artista contemporània just en el seu centenari
Les escultures de macramé dels anys setanta li van donar renom internacional, però l’exposició del Macba va més enllà, amb dibuixos onírics i obres fetes en paper que la mostren com una gran artista contemporània just en el seu centenari
L’espetec d’un skate contra el formigó. Un altre. I un altre. Ara un crit d’eufòria, ara un lament. La plaça dels Àngels de Barcelona té una banda sonora inconfusible que es dilueix progressivament quan entres al Macba. L’atri és tan blanc, tan pur, tan catedralici, que convida al recolliment. Des de finals d’abril, qui hagi aixecat la vista des d’allí haurà pogut contemplar tres reproduccions dels ocells-estels d’Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011). Unes criatures que l’artista catalana va dissenyar als anys vuitanta i que formen part d’una de les seves sèries més emblemàtiques. Aquestes escultures suspeses en l’aire han donat el tret de sortida a l’Any Aurèlia Muñoz, que celebra el centenari del naixement de l’artista catalana amb un programa cultural que s’estén per tot el país. El plat fort, però, és Aurèlia Muñoz. Ens, una retrospectiva que, per una qüestió de calendari, va estrenar-se al Reina Sofía de Madrid la primavera passada i que ara aterra al Macba amb una versió ampliada.
Visitar el muntatge d’una exposició dues setmanes abans de l’obertura té alguna cosa de sobrenatural. A la segona planta del Macba tot està per fer i tot és possible. Ara mateix, a la primera sala de l’exposició, una restauradora treballa aliena a la nostra presència. En una taula hi ha una filera de maquetes, esbossos d’obres i una sèrie de dibuixos onírics en què apareixen robots, peixos, ocells... En una altra hi ha objectes d’art popular que Muñoz comprava en els seus viatges: ceràmica, cistells, joies, teixits… També es poden contemplar fotografies del vestuari que va dissenyar per a dues obres de teatre i una selecció de llibres de la seva biblioteca personal. No hi falta un exemplar de La Nouvelle Tapisserie (1973), d’André Kuenzi, que va batejar amb aquest apel·latiu l’eclosió creativa del tèxtil sorgida als anys seixanta i consolidada als setanta. Encara avui, aquest volum és la bíblia d’un moviment que va aparèixer al voltant de la Biennal d’Art de Lausanne i del qual Muñoz va formar part. Algú li passa un avís a Manuel Cirauqui, director de la plataforma Einaidea i comissari de l’exposició. Hi ha uns instants de dubte, però el deure s’imposa. “Els couriers són sagrats, van per davant de tot, també d’una periodista”. Amb aquestes paraules s’excusa Sílvia Ventosa, filla de l’artista, directora del seu arxiu i co-comissària. Deixem en pausa la nostra conversa i ens dirigim tots tres cap a una altra sala, la del macramé.